La polèmica del DIEC

El Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans es va presentar al públic l'any 1995 com un nou impuls de renovació de la llengua i cultura catalanes. Va suposar la modernització del DGLC amb 30.000 entrades més, de manera que, a la vegada, es posava al dia l'obra de Fabra. L'anomenat DIEC pretenia aglutinar tots els parlants de la llengua catalana sota una mateixa norma i ser patrimoni de tota la comunitat lingüística.

Tot i això, l'IEC no va quedar exempt de crítica, com es veurà a continuació, després de la publicació de l'article, escrit pels lingüistes Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll, El diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica a la revista Els Marges l'abril de 1998, és a dir, dos anys després de la publicació de l'obra.

Aina Moll, membre de la Secció Filològica de l'IEC, elaborà també, mesos més tard, un article que aparegué a El País el dia 5 de juliol en contestació a la crítica publicada per Esteve i altres al DIEC.

L'IEC rebé abans de la publicació del Diccionari, un document firmat per 84 lingüistes on es demanava que s'obrís un diàleg per a l'elaboració de l'obra. El president desestimà l'oferta. Aquest, ha estat un dels retrets d'Esteve en la seva crítica al Diccionari. Moll també considera un error no haver contestat aquest document. Quan s'intentà reobrir el debat, l'IEC ja havia modificat la norma i estava imprimint els Documents de la Secció Filològica II, per la qual cosa, el debat no tenia cap sentit.

Un dels altres temes on discrepa Moll i que també suscità un gran rebombori, fou el grau en què s'emprà el Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) per a elaborar el DIEC. La filòloga recorda que el DIEC té com a principal objectiu la renovació del Diccionari de Fabra, en el qual es basen les reformes del Diccionari de l'IEC.

Segons Aina Moll, alguns dels errors que apareixen en la primera edició del DIEC, són una causa de la pressió amb la qual treballaren els experts de la Secció Filològica a l'hora de l'elaborar el Diccionari. Després d'anys en la foscor, els mitjans de comunicació i la societat en general, necessitaven una norma moderna, que fes front a les necessitats del moment, per la qual cosa, els lingüístes hagueren de fer front a l'exigent demanda amb una certa rapidesa. Els criteris que va emprar l'Institut per a elaborar el seu Diccionari, poden ser discutits en major o menor mesura.

Amb la publicació d'El Diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica. es van remoure diverses mentalitats de la societat catalana i, d'alguna manera, ningú quedà al marge del debat que, en aquell moment, era de candent actualitat. Murgades, assenyalà en la presentació del llibre que acollia l'article d'Esteve que "és una crítica ponderada d'una obra plena de defectes que no s'expliquen si no és per la síndrome adànica, vici que consisteix, com la editorial de la revista informa, en ignorar olímpicament aportacions bàsicas anteriores, en aquest cas, despreciar la contribució lexicogràfica recent”. D'aquí ve, també, la comparació de Marquet del DGLC amb el DIEC, ja que considera el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana com el "producte de l'esforç lexicogràfic col·lectiu més gran realitzat mai al país”.

Després de la publicació de La polémica sobre el diccionario del IEC, aparegueren també una sèrie d'articles en contestació a la filòloga Aina Moll, sota el nom De diccionaris i autoritats. Resposta a Aina Moll publicats a la Revista de Catalunya. Quatre articles integraven aquest informe crític en el qual es parla dels defectes i incoherències que apareixen al DIEC i de les autoritats que han confeccionat l'obra. És, sens dubte, la crítica amb més seguidors que va tenir la primer edició del Diccionari.


Titllar el DIEC de fracàs és, si menys no, una afirmació bastant agosarada. La importància de la publicació d'aquest diccionari, suposà, en termes generals, un dels impulsos més grans per part de la comunitat lingüística catalana en la creació d'una identitat nacional que abracés totes les comunitats que conformen els Països Catalans.

El que és discutible, són els criteris d'admissió de paraules, dels quals també se'n parlà i se'n parla actualment. Si el DIEC pretén acollir tots els parlants de català dels diversos territoris de l'estat, semblen absurdes expressions com “en certes contrades”, “en alguns indrets”, etc. Aquestes “etiquetes”, segons paraules de Mila Sagarra, “emboiren el concepte de llengua”.

La modernització del lèxic posà el treball de l'IEC a l'abast, sobretot, dels mitjans de comunicació, que necessitaven urgentment una renovació per tal de poder-se acostar a la societat correctament. De totes maneres, podria dir-se que també hi hagué “detractors” de la norma en els mitjans de comunicació. En un article publicat al Quadern d' El País el 4 d'octubre de l'any 2007, es considera que una de les conseqüències indirectes del debat entre Francesc Esteve i Aina Moll, a més d'entre d'altres lingüistes i personalitats de la cultura catalana, fou l'adaptació de les tesis “modernitzadores” de les obres editades per la Gran Enciclopèdia Catalana. TV3 i Catalunya Ràdio han estat ferms defensors del català que es parla i han imposat el seu estàndard oral que, de totes maneres, ha estat i és molt discutit per alguns filòlegs.

Una de les altres qüestions que ha estat objecte de debat, és l'admissió (o no admissió) de castellanismes. Les paraules que tenen un ús corrent en català, no admeten la paraula castellana, com seria el cas de barco. Les disputes entre heavys i lights també són presents en el debat del DIEC i també de l'aprovació de l'IEC com a insitució que estableix i actualitza la norma del català. Alguns filòlegs, com ara Fité, atacaren l'Institut amb la publicació d'obres com El barco fantasma, pel que fa a l'acceptació de lèxic “genuïnament” castellà. No s'entén que una obra com el DIEC, moderna i actual, no reculli algunes entrades discutible perquè tenen, en català, la seva forma corresponent i, en canvi, accepti mots de grafia i pronunciació alienes a la llengua catalana com “halar”, amb h aspiarda, equivalent a la jota espanyola, amb el sentit “popular”, diuen, de menjar. Llavors, també entra en qüestió, aquesta modernitat i l'ús informal o, diem-ne de carrer, de la llengua catalana.

A persar de tot, és el recull lexicogràfic de referència per als lingüistes, per al món de l'ensenyament i una obra cabdal per als catalanoparlants, ja que, recordem, l'Institut d'Estudis Catalans és la màxima autoritat lingüística de la qual disposa la nostra llengua.

Molts dels defectes que apuntaven els lingüístes crítics, han estat resolts a la segona edició (2007) del DIEC, però la polèmica continua.