dijous, 10 de juny del 2010

Una pausa per a la poesia...

Josep Maria de Sagarra. Cançons de rem i de vela. Edicions Proa. 2002. Barcelona.


Sagarra és un dels escriptors catalans que ha sabut connectar la seva obra de manera magistral amb el públic. Durant la seva adolescència i joventut anà perfilant els seus gustos culturals i es decantà per una sèrie d'artistes, com Rusiñol i Maragall, en els quals troba referències per a les seves primeres composicions. Des de ben jove es mogué en els cercles d'erudits i d'intel·lectuals de l'època i participà de la vida política catalana amb les Joventuts de la Lliga Regionalista. Les seves obres teatrals foren de gran ressò a la Barcelona dels anys vint i trenta on aconsegueix un un notable èxit amb la representació d'obres com La filla del carmesí (1929) i El cafè de la Marina (1933). El dramatisme poètic present en les seves obres teatrals no es perfila de la mateixa manera en la seva obra poètica.

Les composicions en vers de Sagarra destaquen pel seu to vitalista i per un regust popular capaç de representar les sensacions humanes més senzilles. Tot i que, per la seva carrera litèriaria, podria considerar-se'l un àvid artificiós del llenguatge, no resulta ser així. La clau de l'èxit de l'obra de Sagarra neix del seu to directe i sense embuts. La perfecció formal dels seus poemes seguida d'una acurada feina de correcció el convertiren en un escriptor que ben poc tenia a veure amb el camí seguit fins aquell moment pel Noucentisme. Cançons de rem i de vela, publicada l'any 1923 coincidint amb l'estrena de les seves obres teatrals El foc de la ginestera i Les veus de la terra, esdevé un cant al mar i, sobretot, a l'home. Sagarra és capaç de transportar el lector al païsatge mariner del Port de la Selva, indret que havia conegut dos anys abans gràcies al seu amic i també escriptor Josep Pla. Arran d'aquest viatge, Sagarra conegué, així mateix, el Cap de Creus i Cadaqués. Tal com explicà l'escriptor “des d'aleshores ençà ja no vaig abandonar mai més la Costa Brava” que, a més considerava “una de les poques àrees de felicitat dins aquest món de misèries”. L'obra està formada per vint-i-tres composicions sense títol i dues balades a manera de cloenda, “La Balada de Luard, el mariner” i “La balada del clavell morenet”, dues aproximacions ben diferenciades de la imatge que ofereix l'escriptor sobre les figures humanes.

En resum, és una descripció paisatgística des del vessant antròpic i geogràfic en si mateix. Amb les descripcions coloristes i plàstiques de la mar, el port, les barquetes i la gent que apareix en les diferents composicions poètiques, Sagarra aconsegueix centrar l'atenció de lector en la bellesa del paisatge i en la concepció més naturalista de l'home. En paraules de l'autor “del meu casament amb la Costa Brava en va néixer un llibre: Cançons de rem i de vela”. A partir de les estades en diferents indrets costaners i de les seves experiències al costat de pescadors i de la gent del poble, es percep, en alguns poemes, cert subjectivisme també present en altres obres poètiques com Cançons de taverna i d'oblit, publicada un any abans. És aquest jo poètic el que connecta les diferents descripcions paisatgístiques amb el món interior de l'artista i dota d'una sensibilitat excepcional les vint-i-cinc composicions.


La temàtica marinera, conreada per poetes des de Llull fins a Espriu, és un clar cant a la vida i geografia mediterrània, bressol de diverses cultures i túmul d'innumerables nacions, que al llarg de la història ha esdevingut, en major o menor mesura, un tema recurrent per a la creació de mites, llegendes, poemes i cançons.

La senzillesa de les descripcions de Sagarra i la seva capacitat d'emmirallar en els seus poemes la realitat, l'han convertit en un poeta popular que s'allunya de la lírica recargolada i estantissa d'altres etapes literàries. El seu èxit rau en la seva fluïdesa verbal, a l'abast d'un públic molt variat que cerca en la literatura un indret de serenitat i de bellesa reposada.
Ressenya de Marina Ribas

Linguamón. Casa de les llengües

Què és Linguamón?

És un organisme creat per la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona per acostar les llengües a tots els ciutadans del món. Pretenen mostrar la diversitat lingüística del planeta i contribuir a la gestió del multilingüisme en totes les societats.

Sabies que...

Les principals línies d'intervenció de la Casa de les llengües estan directament relacionades amb el fenomen del multilingüisme?
-Multilingüisme i societat
-Multilingüisme i serveis especialitzats
-Multilingüisme i relacions internacionals


Entra a Linguamón i practica llengües!


Spot de Linguamón



Parlem de llengües!


Què és l'ecolingüística?



L'ecolingüística és una nova branca de la lingüística que té com a objectius principals la preservació i protecció de les llengües d'arreu del món. De la mateixa manera que l'ecologisme vol protegir totes les espècies animals i vegetals del planeta que es troben en perill d'extinció, l'ecolingüística pretén fomentar noves polítiques que defensin les situacions de les llengües minoritàries i minoritzades del món.


Bernat Joan, sociolingüista eivissenc, és un dels més coneguts defensors de l'ecolingüisme. Ha escrit diversos articles i ha publicat nombrosos llibres sobre sociolingüística i, darrerament, sobre ecolingüística. L'any 2004, quan era membre del Parlament Europeu, publicà una col·lecció de llibres que feien referència a la situació del català a Europa: Els catalans davant la constitució europea, Política i planificació lingüística a la unió europea i Projecte ecolingüística.

Aquest darrer tracta de l'aplicació de l'ecologia a la política lingüística i de com fer front a les situacions de minorització de les llengües a través de l'ecologia lingüística. Dóna, a més, una àmplia visió de la situació de les llengües a Europa i de com podrien aconseguir-se models igualitaris amb leunes polítiques adequades que garantissin la supervivència de totes les llengües. Tal com diu Joan, " si es perd una llengua, es per una visió del món".

Què és l'IEC?


El 1907 va nèixer l'Insitut d'Estudis Catalans fruit de l'interès i les necessitats lingüístiques exposades en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i amb l'ajut polític d'Enric Prat de la Riba, elegit president de la Diputació de Barcelona el mateix any. Es va crear com una corporació acadèmica de recerca i organització cultural i comptà amb la col·laboració d'il·lustres personatges de la societat catalana, com Joaquim Rubió i Ors, Eugeni d'Ors, Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, principal impulsor de la reforma lingüística del català a la Secció Filològica de l'Institut.

El 1913 es començaren a publicar els primers treballs normatius que culminaren amb la publicació de la Gramàtica i del Diccionari. Durant el franquisme, la institució quedà al marge de la vida cultural i política del país i, només unes poques persones, amagades del règim, treballaren per difondre l'obra de l'Insitut. Amb la restitució de la democràcia, el català es trobava en una situació en la que necessitava una normalització i una revisió de la norma. Havia estat molts d'anys apartada de la llum i calia passar-hi revista. L'hiperpurisme i els defensors del català que es parlava al carrer havien esdevingut enemics d'aquest procés de renovació.

L'Insitut va restar gairebé inactiu fins l'any 1990 i, al marge del mateix, es van crear diccionaris, gramàtiques, etc. Hi havia un estil de lliure empresa que provocava desconcert i desorientació a l'hora de fer ús de la llengua. Així doncs, l'Institut d'Estudis Catalans posà fi a aquesta etapa i reprengué la seva funció: crear i difondre la norma. L'any 1991, s'aprovà al Parlament de Catalunya la llei 8/1991, que “reconeix que l'Insitut d'Estudis Catalans és la institució encarregada d'establir i actualitzar la normativa lingüística del català”.

Conceptes de sociolingüística

Resum senzill dels conceptes bàsics de sociolingüística:
  • Sociolingüística: ciència que estudia l'ús lingüístic a través de la societat.
  • Monolingüe: que només parla una llengua.
  • Monolingüista: defensor del monolingüisme.
  • Bilingüe: que parla dues llengües.
  • Bilingüista: defensor del bilingüisme.
  • Bilingüisme: situació en la qual una societat conviu amb dues llengües.
  • Políglota: que parla més de dues llengües.
  • Substitució lingüística: domini de la llengua dominant sobre l'altra.
  • Diglòssia: situació en la que una la llengua A és emprada en usos formals i la llengua B en usos informals.
  • Normes d'ús: normes socials que empren els individus d'una comunitat enfront de determinades situacions lingüístiques.
  • Normalització lingüística: procés sociocultural a través del qual la llengua s'introdueix en àmbits que quedaven reservats a una altra llengua.
  • Normativització lingüística: procés d'adopció de normes ortogràfiques, lèxiques i gramaticals per part de tots els parlants.


Llengües romàniques: l'occità.

L'occità és una llengua romànica que es parla en el terç meridional de França, la Vall d'Aran, a la regió italiana del Piemont, a la localitat calabresa de la Gàrdia i al Principat de Mònaco.
La llengua occitana fou model de cultura i literatura, sobretot a l'Edat Mitjana, gràcies a la tradició trobadoresca. Actualment, segons ha revelat un estudi realitzat per la Generalitat de Catalunya, l'occità el parlen, aproximadament, tres milions de persones. A Catalunya gaudeix de l'estat de llengua cooficial, però a països com França, la seva situació legal és precària. Només té ús a nivell educatiu gràcies a la Llei Deixonne que en decretà el seu ús en aquest àmbit l'any 1951, posteriorment succeïda i modificada.

Dit això, es procedirà a fer un resum dels trets gràfics més importants de la llengua d'oc. En aquest cas s'ha escollit la varietat estàndard, però cal tenir en compte que existeixen diferències fonètiques entre els parlars de l'occità a causa de la diversitat territorial de la mateixa. Fa poc (2006), el lingüista occità Domergue Sumien, ha publicat un llibre titulat La standardisation pluricentrique de l'occitan. Nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie. Segons Aitor Carrera, Doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida, aquesta obra suposa “un dels valors més sòlids de la lingüística occitana actual”, i és que, per primera vegada, “s'assenyalen els parametres generals dels estàndards occitans”.


L'occità, així com el català, té tendència a l'assimilació consonàntica. Que trobem moltes similituds entre l'occità i el català no és pas coincidència. El model de fixació de grafies que es portà a terme en ambdues llengües -pel català gràcies a Pompeu Fabra, i per l'occità, a Loís Alibèrt- es basen en el mateix patró, el de la grafia medieval, quan totes dues llengües encara no es diferenciaven tant. Sumien, citat abans, considera estàndards de l'occità, certs mots que també apareixien en la tradició literària medieval, cosa que sorprén a molts lingüistes i estudiosos de la llengua occitana en l'actualitat. A més, proclama el seu engagement “pour la récouperation de la langue occitane”, i la situa a la mateixa altura que el català, el crioll o el francès del Quebec.

Tres models lingüístics ben diferents

Aturem-nos a pensar en diferents models lingüístics. Com valorem la nostra situació? Quin és el futur de la llengua catalana? Cap on mirem: cap a Bèlgica o cap a Grècia?







Bèlgica:

Bèlgica reconeix tres llengües com a oficials. Són el neerlandès, el francès i l'alemany. Aquestes llengües, a més, les parlen diferents comunitats que habiten dins el país: la comunitat francesa, la comunitat neerlandesa i la comunitat francòfona. Aquestes diferents comunitats, a més, es troben dividides a Bèlgica en tres regions ben diferenciades: la flamenca, la valona i la regió Brussel·les-capital.
La llengua neerlandesa és parlada per, aproximadament, uns 10 milions de persones, que es correspondrien a un 60% de la població del país. El francès, el parlen un 40% dels habitants; l'alemany es parlat per unes 67.000 persones.
Actualment, a Bèlgica, hi ha una confrontació entre dues de les comunitats que hi habiten: els partits polítics francòfons reclamen un status quo institucional, els flamencs reclamen més independència i, fins i tot, tenen intencions separatistes si no se'ls reconeixen els seus drets.


Espanya:

L'Estat espanyol és un dels majors conjunts multilingües d'Europa. La intenció de construir un únic Estat-nació ha amagat la seva autèntica dimensió lingüística.
Hi ha 4 grans idiomes: l'euskara, el gallec, el castellà i el català.
La comunitat lingüística de l'èuscar està dividida entre l'Estat espanyol i el francès. La catalana entre aquests dos mateixos estats més l'italià i Andorra. El galaicoportuguès és la llengua parlada a Galícia, Portugal, Brasil i les excolònies lusitanes. El castellà es parla a tot l'Estat.
L'èuscar i el català, dins de l'Estat espanyol, la seua comunitat lingüística està dividida entre diferents Comunitats Autònomes (Navarra-País Basc), (País Valencià, Catalunya, les Illes i Aragó) la qual cosa dificulta qualsevol procès general de normalització.

Així doncs, l'euskara, el gallec i el català són llengües cooficials. A més, existeixen llengües com l'aranès (varietat de l'occità, parlada a la Vall d'Aran) que és oficial a la Comunitat Autònoma de Catalunya des de 2006. El bable, llengua que es parla al Principat d'Astúries, només es considera llengua reconeguda. També hi ha l'aragonès, que com el bable, es considera llengua reconeguda.

A l'igual de Suïssa, la problemàtica que existeix al territori espanyol té a veure amb la bidireccionalitat dels usos de la llengua. És a dir, un parlant del català coneix, a més del català, la llengua oficial a tot l'Estat, l'espanyol; però una persona pertanyent a una comunitat on només existeix una llengua com a oficial ( només passa en comunitats monolingües castellanes) desconeix qualsevol altra llengua de les quatre que són oficials ala resta de l'Estat.


Grècia:

Grècia reconeix com a única llengua oficial el grec. S'hi parlen altres llengües, com ara l'albanès, algun dialecte serbi, el turc, el búlgar, el romaní (a les poblacions gitanes dispereses per tot el país), dialectes del romanès...
Només les comunitats contemplades en el Tractat de Lausana gaudeixen de certa acceptació. Les restants llengües no tenen cap tipus d'acceptació i, a més, existeix una forta pressió institucional i social contra les minories no-parlants de grec.